En resposta a les declaracions reproduïdes a diversos mitjans de comunicació del nou director del Museu Arqueològic de Catalunya (MAC), senyor Xavier Llovera, les primeres després del que fos nomenat per la conselleria de Cultura el mes d’octubre, sense concurs públic tal i com s’ha fet en els altres grans museus de titularitat pública i com va sol.licitar la Junta de l’Associació de Museòlegs de Catalunya el 29 de juliol de 2008, expressem la nostra preocupació davant de diverses qüestions:

En primer lloc, la pèrdua de perspectiva nacional d’aquest museu que s’albira sota el mandat del senyor Llovera. Així ho indica el fet que, en parlar de l’exposició permanent, que titlla amb menyspreu “d’indigna”, esmenti només Catalunya, sense les iIles Balears, les Pitiüses i el País Valencià, malgrat que el museu compta amb col·leccions importants d’aquests territoris, entre molts d’altres. Fins i tot arriba a considerar explícitament alienes les col·leccions procedents de les Balears.

El senyor Llovera, en definitiva, planteja un museu de “Comunidad Autónoma”, que no miri gaire més enllà i que constitueixi un símbol més de la definitiva desarticulació dels Països Catalans. Tot això fet a Barcelona i des d’una conselleria dirigida per un partit que es diu independentista.
La pèrdua de perspectiva nacional es reflecteix igualment en la manca d’ambició per dotar la ciutat de Barcelona d’un museu comparable amb el de les grans capitals europees. El senyor Llovera esmenta el Louvre com a possible model de Bosch Gimpera en planificar el que ara és el MAC.
Efectivament, el model eren els grans museus d'arqueologia europeus, i sobre tot els britànics i els alemanys quan Barcelona tenia l’ambició de ser quelcom més que una capital regional, i quan el país comptava amb personalitats de la solidesa intel·lectual de Bosch. Sembla, però, que ens hem de desenganyar (de què, exactament?) i que ara, per a la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona no necessita anar més enllà. El senyor Llovera argumenta que els temps han canviat, i això podria portar el públic poc informat a pensar que s’està desmantellant el Louvre, o el British Museum, o el Museo Arqueológico Nacional de Madrid, per citar-ne només alguns. No diu, però, que totes aquestes institucions culturals es reforcen contínuament, i que en el cas de Madrid s’està fent una remodelació completa del museu, que seguirà sent, “arqueològic”, i per sobre de tot “nacional”.

En aquest context de provincianització de Catalunya, s’entén perfectament que s’hagi privat el museu de Barcelona d’una de les seves peces emblemàtiques, l’anomenat Asclepi d’Empúries, per decisió del Parlament de Catalunya. Algú creu que el Museo Arqueológico Nacional enviarà la famosa “dama” a Elx?, o el monument de Pozo Moro a Albacete, o la “dama de Baza” a aquesta darrera localitat? A Madrid es fa política nacional; a Barcelona, ara, purament regionalista. Mentre Madrid reforça el seu museu, Barcelona el perd. Cui prodest?

No és aquesta, com s'ha volgut presentar, una qüestió de corporativisme, sinó de si necessita el nostre país tenir les mateixes infraestructures museístiques que qualsevol altre país normal, d'acord amb el programa de Ventura Gassol que aixoplugà la creació simultània del MAC i del MNAC.
Quant al destí últim del MAC, el senyor Llovera amb jocs de paraules deixa clara la seva dissolució dins del Museu de Ciències Socials, la qual cosa implica necessàriament la seva mort i desaparició, encara que ningú, segons sembla, en vulgui aixecar l’acta de defunció.

També observem que el Museu de Ciències Socials ha recuperat el nom original proposat per la conselleria de Cultura, en lloc del de Museu d’Història, Arqueologia i Etnologia que es va proposar per intentar calmar els ànims –com si el nom fes la cosa– quan les protestes de la majoria dels professionals contra el projecte van començar a ser notòries i manifestes.

Durant l’any 2008, el Director General de Patrimoni,el senyor Josep Maria Carreté, els Subdirectors senyors Rueda i Daniel Solé, el Secretari de Cultura, senyor Eduard Voltas, i el mateix Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, doctor Joan Manuel Tresserras, van reiterar en diverses ocasions, davant de catedràtics d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga de la UB, davant de membres de l’IEC, davant de la Comissió Assessora l’Arqueologia, que la fusió en una sola entitat del Museu d’Història de Catalunya, el MAC i el Museu d’Etnologia no estava motivada per raons de
caire econòmic. Exactament el contrari del que afirma el senyor Xavier Llovera en les diverses entrevistes que han aparegut en diversos mitjans de comunicació el passat cap de setmana. Qui diu la veritat?

Fa gairebé un any, el Conseller Tresserras es va comprometre en una reunió amb els catedràtics d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga de la Universitat de Barcelona a mantenir un diàleg constant sobre el futur del MAC i el nou museu que l’ha d’absorbir. Ningú n’ha sabut mai més res. Ja se sap: fets (consumats), no paraules.

També considerem important que el contribuent català sàpiga com l’administració utilitza els seus diners. Al MAC, entre el 2006 i el 2008 s’hi han gastat (en remodelació de despatxos, treballs de condicionament de la biblioteca i l’hemeroteca, instal·lació d’una cambra estanca, equipaments de laboratoris i magatzems, obres a les sales de Prehistòria, habilitació del magatzem de l’àrea de Difusió i instal·lació d’un magatzem exterior) la xifra de 452.000 €. Totes aquestes despeses tenen a veure amb la condició de museu que actualment té aquest edifici, no amb el seu manteniment o millora estructural. Res a objectar, si no fos perquè la utilitat d’aquestes inversions, si es compleixen els plans de la Conselleria, no ultrapassarà els vuit anys. Afegim-hi el projecte de rehabilitació de l'edifici encarregat a l’arquitecte Josep Llinàs el 2006, que mai no ha passat de ser això, però que, segons es diu, va costar més de 660.000 €. Tot plegat, més d’un milió d’euros, més el que pugui costar la “dignificació” de l’exposició permanent. Per a res, o per a molt poc, ja que el museu desapareixerà en pocs anys. No oblidem, per una altra part, que l’edifici on està ubicat ha de ser preservat i utilitzat. Hores d’ara no s’ha dit què se’n pensa fer, però el cost de condicionament que comporti la seva nova destinació s’haurà d’afegir a aquesta xifra. Dictadura de la incompetència? Segurament, i també menyspreu flagrant per l’esforç fiscal dels catalans.

I, finalment, un any després de la presentació del Pla de Museus, ningú no sap encara què ha de ser, ni tan sols a grans trets, el nou “Museu de Ciències Socials”. I tampoc s’ha aclarit quin serà el futur de les seus del MAC, tot i que la més important, la seu d’Empúries, ja s’està encarrilant cap a la creació d’un consorci, I, novament, cal preguntar-se qui es beneficia de tot això.

Davant d’aquesta situació, cal demanar, una vegada més que s’aturin les iniciatives encaminades a la desnacionalització dels equipaments culturals del nostre país, que s’aturi la provincianització de Barcelona, que no es redueixi l’entitat i qualitat d’aquests equipaments per adaptar els pressupostos a un finançament injust, que no es pretengui amagar amb artificis lingüístics el que és l’efectiva desaparició del Museu d’Arqueologia, que es recuperi el diàleg amb els professionals de l’Arqueologia, que no s’ignori el més d’un miler de persones que s’han pronunciat públicament contra aquest projecte, que no es malbaratin els escassos recursos de què disposa la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació i que es faci pública i accessible tota la informació sobre com els plans de la Conselleria, si arriben a realitzar-se, afectaran les seus del MAC. Tot això forma part de les obligacions d’un govern democràtic que es diu catalanista. Naturalment, es pot no ser catalanista i sí, en canvi, democràtic, i de forma ben legítima, però, en aquest cas, cal deixar ben clar quin és el joc que es practica.

El senyor Llovera també justifica per manca de pressupost la reducció, àdhuc desaparició, de la investigació al MAC, la qual cosa sorprèn, pocs dies després que el conseller Tresserras acceptés les conclusions del Pla Integral per l’Arqueologia a Catalunya, en les que la investigació era un dels eixos principals, i que el DG de Patrimoni, Josep Maria Carreté, confirmés la inversió de 600.000 euros l’any 2009 per iniciar el projecte de disseny del Museu de Ciències Socials.

Constatem, doncs, que de res han servit les queixes de les 1334 persones (entre les quals 45 catedràtics d’universitat, 130 professors d’universitat, 77 investigadors, 86 tècnics de patrimoni, 163 arqueòlegs i historiadors professionals, 144 professors d’ensenyament secundari; i fins 689 a
hel.lenistes, llatinistes, periodistes, usuaris de museus, d’arreu dels Països Catalans), que van demanar al conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, que rectifiqués en la creació d’aquest Museu de Ciències Socials i preservés la integritat del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Ben mirat, però, res no pot sorprendre, vist el trist paper de la Generalitat de Catalunya en un any, el 2008, en què calia celebrar dignament el vuitè centenari del naixement de Jaume I, fundador dels Països Catalans.